Adéu Jefa, et trobarem a faltar molt més del que estem disposats a admetre. Descansa en pau, t’estimem.
Montse, el teu cor sempre ha estat enorme i ha donat cabuda a tota la família de l’IMSD: nens i nenes, nois i noies, homes i dones, famílies i professionals.
Molts de nosaltres recordem un dia en que una família va picar la teva porta i et va demanar ajuda, portaven un nen amb moltes necessitats, cap recurs el podia acollir. Tu vas lluitar i vas aconseguir que el petit, tot i no tenir l’edat, entrés a Can Vila. La família t’ho va agrair infinitament, igual que tantes i tantes persones que has conegut, que has acompanyat i que has ajudat.
Has estat una mestra en tot el sentit de la paraula. Molt humana i apassionada per la teva feina. Sempre tenint en compte a la persona per damunt de tot. Hem après moltíssim al teu costat. Has estat l’ànima i la guia de l’IMSD.
Sempre carregada de projectes en els que et deixaves la pell per aconseguir que es fessin realitat amb la teva fe i perseverança.
Sempre tan divertida i esbojarrada!!!! La que ens tirava aigua des de la primer planta mentre dinàvem, la que ballava les cançons de la tuna amb la pandereta, la que es transformava en Raphael i ens feia una performance, en fi, quins “ momentazos” Montse.
Quantes històries han passat per el teu despatx. Has tingut sempre temps per atendre’ns, escoltar i aconsellar sobre les nostres cuites, en els moments d’alegria i sobretot en els moments de tristor. Mai ha faltat l’espelma blanca que s’encenia a la Moreneta principalment en moments complicats.
Has estat una “jefa” increïble, poderosa. En problemes de feina, mai res se’t resistia. Podies estar més o menys segura del que estaves fent, però sempre ho feies amb peu ferm i cap endavant. Si la feina havia de sortir eres la primera en arremangar-te les mànigues i donar el callo com la que més.
Al Taller ens encoratjaves a superar els reptes que ens arribàvem. Ho podem fer tot!
Encara ens en recordem del dia que vam fer neteja a l’arxiu, no se que semblàvem, amb els cabells desbarats, les bates de feina posades i les mans brutes. Jo no se la de quilos de paper que vam arribar a destruir, però ho vàrem fer com un equip que es el que hem sigut sempre. Ho vam deixar tot tant recollit, que quan van venir a fer la revisió des de l’Ajuntament no es podien creure que aquell altell fos el mateix.
I després què fèiem? tot sempre ho havíem de celebrar, així que bocata, cerveseta sense alcohol (estàvem treballant) i abraçada, això era lo millor.
Què farem sense tu?
Has deixat una camí on la teva empremta no deixa indiferent a ningú. Ara només esperem que, des d’allà on siguis, la feina que continuarem fent estigui a l’alçada del llistó que ens has posat. Continuarem treballant perquè els serveis de l’IMSD siguin el referent en l’atenció a les persones amb discapacitat, com tu sempre has defensat, fet i ens has ensenyat, i sempre posarem l’atenció a les persones per damunt de tot.
Te’n vas envoltada de roses, Montse, tantes i tantes, com les que tu ens vas regalar al llarg dels anys.
Ens han quedat moltes coses per compartir, per fer, per dir-te, com per exemple que:
«Hi havia una vegada una dona que brillava com les estrelles. Tenia un cor molt gran que dedicava amb passió als nens, als nois, als adults de l’IMSD. Els seus braços eren d’una longitud colpidora, eren tan i tan llargs que intentava arribar a tot arreu i abraçar, així, a molta gent i reconfortar-la. Se la veia feliç oferint tot el que podia: la seva ajuda, el seu afecte. Feliç d’ajudar, de repartir amor als que més ho necessitaven. Era incansable en la seva feina i s’implicava de tot cor, perquè el seu cor era molt gran. Era una persona tan humana que es va oblidar d’ella mateixa. Un dia va marxar, en silenci i sense dir adéu, i tots els que la coneixien es van sentir desconsolats; perquè havia ocupat un espai molt gran des d’un lloc petit. Se’n va anar un assolellat dia de tardor, amb el cel clar i la brisa fresca, se’n va anar com se’n van els grans: fent plans pel dia següent».
I ara perquè hi ha molta gent mirant, perquè sinó el que hauríem de fer es tirar-te un grapat de clips, que es el que tu feies quan algú estava trist.
Com et trobarem a faltar.
T’ESTIMEM!!